“Evidentment, somniar en una comunitat col·legiada de treball, amb valor i amb objectius compartits entre tots i totes, és un somni.”
NA

Nora Ancarola va gravar en àudio les seves respostes a un seguit de preguntes relacionades amb els temes d’Extra-Ordinari, amb un interès específic per les condicions a La Llotja.
El text resultant s’ha ordenat per temes, i representa un recull editat de les seves reflexions.

El caràcter específic de la Llotja

La Llotja sempre havia tingut una oficialitat que la beneficava, però per l’altra banda estava molt lligada – i més en èpoques anteriors—a una oficialitat evidentment molt conservadora. Molt carca en molts sentits. I jo crec que amb l’esdevenir del temps, mentre l’Ajuntament apostava per la seva escola en el cas de la Massana—i faig aquesta comparació perquè penso que és important, no perquè vulgui comparar les escoles—jo crec que l’Ajuntament apostava per la seva escola, la Massana, apostava per una certa escola renovadora […] en algunes èpoques contractava a professors amb una legalitat relativa, en el sentit que sense cap concurs, per què es considerava que aquesta persona havia d’estar fent classes per millorar l’equip acadèmic.

En Llotja això no s’ha pogut fer mai, sempre ha estat per concurs, i per això va ser en part un daltabaix. La normativa que hi havia per segons quines assignatures determinava per exemple que una persona de Belles Arts havia de fer classes de joieria. O millor dit: una persona que es necessitava per fer joieria havia de tenir els estudis de Belles Arts. Els estudis de joieria no existien (ara sí, però només cicles formatius). Però en aquell moment, els professionals que eren molt professionals al seu, no podien donar classe en la Llotja. En canvi, en altres escoles—i evidentment a les escoles privades—això sí que es podia fer. A La Llotja es faltaven grans professionals en cada especialitat.

Si bé, segons com, en pintura i escultura hi havia gent que sí que tenia una certa professionalitat, però amb un caràcter bastant comercial, per a dir-ho d’alguna manera. Això va determinar que el professorat de Llotja, en general, era poc professional. I encara s’arrossega aquest problema. També, aquest funcionament tan burocràtic, que porta des de fa molts anys, fa que si una persona té una exposició fora i ha de marxar per muntar la seva exposició, de vegades no tenia permís per fer-ho. En altres escoles, en escoles privades, just el contrari. S’incentiva que el professorat sigui un professorat professional, que avanci en el seu, i que s’especialitza en determinades coses. En aquest sentit jo dic que treballar a la Llotja no era cap referència interessant per un artista. Més aviat el contrari. Quan vaig fer les oposicions a la Llotja em van dir que “deixaràs de treballar en el teu”, i jo els vaig dir “no ho deixaré per què no ho vull deixar”. Però és veritat que no ho posaven fàcil. Les mitges jornades al principi no existien, o després de fer mitja jornada, no et permetien tornar al seu lloc. Treballar a la Llotja era molt tediós i no incentivava el treball professional.

Associats, funcionaris, pedagogia, comunitat

Quan jo deia que hi havia un contrast entre fixos i funcionaris, era perquè sí que és veritat que les condicions laborals, d’uns i d’altres, són molt diferents. No sé si ara a escala econòmica també està reflectit, potser no és tanta la diferència. Però sí: en una escola com la Llotja, la gent que té la plaça fixa a vegades són els coordinadors de departaments, i algunes persones fan valdre aquesta suposada titulació de ser fixa.

Això, per una banda. Per l’altra, en una època quan la gent interina es volia agrupar i associar per lluitar per als seus drets, era difícil trobar portaveus, perquè sabien que al millor al final de l’any no se les renovaria el contracte.

I, per tant, en algun moment de la història, des de la Llotja, un altre professor i jo vam ser els portaveus de la gent interina. Després a escala pedagògica i de grups de treball, això no sempre afectava o afecta actualment. Ara fa uns anys que ja no hi soc en la Llotja, suposo que estan canviant moltes coses, no sé si en positiu o en negatiu, però el que sí que puc dir és que la gent interina o substituta de vegades no se l’acollia de la millor manera possible. Evidentment, somniar en una comunitat col·legiada de treball, amb valor i amb objectius compartits entre tots i totes, és un somni.

No crec que en la Llotja, una institució gestionada amb tan poca empatia, que això sigui possible. I quan és possible és perquè el mateix professorat està molt animat i amb moltes ganes de fer coses interessants.

Això sí, entre les moltes escoles existents, la Llotja sí que podria ser la més social, com que és la més barata. O diguem la més pública, per dir-ho d’alguna manera. Jo crec que és l’administració, que normalment no és una administració que aposti per la cosa pública, evidentment. Almenys la Generalitat, que durant moltes dècades apostava per l’escola privada—i de fet, durant els anys noranta, es creen com 12 escoles privades, crec recordar que eren 8, 10 o 12 en molt pocs anys. I la Llotja quedava una mica com l’escola que havia de fer un treball més social.

L’estabilitat laboral i algunes conseqüències

En relació amb l’estabilitat laboral com a docent, en el cas d’una escola com la Llotja, si ja has guanyat l’oposició, és una estabilitat absoluta. Això fa que molta gent es palanquegi, això per descomptat. Jo aposto molt per el públic, però el que és públic ha de tenir incentius, ha de tenir control en el bon sentit de la paraula.

Malauradament, la institució pública normalment no és tan així. En el cas de la Llotja, sempre hi han hagut inspectors, que l’única cosa venien a fer era comptar si hi havia alumnes, si hi havia alumnes i si els alumnes faltaven. Les preocupava molt poc el que es feia o com es feia, i els objectius i els interesses de tot això.

En l’àmbit laboral, a escala artística, jo vinc d’una generació en què teníem la idea que fins que no siguis més “gran” entre cometes, no podràs viure d’això. Això no va ser així, perquè molta gent, quan jo tenia 30 o 40 anys, ja començava a fer una carrera, sobretot en els anys 90 quan la gent jove es posava de moda. Però suposo que jo vaig preferir la meva estabilitat laboral passada per l’espai docent, i no haver de lidiar contra algunes coses que em pensava i penso que havia de tractar a l’hora de viure o intentar viure més de l’art. Com negociar amb galeries, o haver de fer una obra que de vegades no creus del tot, però és més rendible. I a més crec que jo sempre tinc consciència de ser un immigrant, que la situació per mi sempre seria més difícil.

No sé si m’equivoca o no, però jo he apostat per viure d’una cosa que també m’agradava socialment. Em sembla molt interessant la transmissió de coneixement a través de la docència. En aquell moment no tenia molt valor per als artistes. Per la majoria dels artistes ser un docent era una vergonya; però a mi mai m’ho ha assemblat. A més jo vinc d’un país on la docència està molt valorada i que els artistes són docents en el seu estudi. De fet, vaig venir a Barcelona perquè volia anar deixeble o anar a l’estudi de Tàpies, i quan ho vaig dir aquí em deien, “però els artistes no són docents, no tenen estudiants en el seu estudi”.

En aquell moment jo vaig veure que havia de treballar en alguna cosa d’una manera molt fixa entre altres coses, perquè havia també d’enviar alguns diners al meu país, al meu pare. I sobretot havia de viure jo d’alguna cosa, no tenia en absolut cap suport de la meva família, perquè no tenien els diners per fer-ho, no perquè no volguessin. Ni tampoc tenia cap possibilitat de tenir un suport d’un altre tipus. Però insisteixo, en el moment que jo vaig començar això no es considerava—i molt menys si treballaves en la Llotja—pels motius que explico anteriorment, m’he preguntat si són compatibles, ser docents i ser creadors, però jo crec que sí que són compatibles.

El tema vocacional

Jo crec que als estudis, als ensenyaments artístics, a vegades estan molt poc assabentats de el que és realment la pràctica artística i el que és el món d’art, el que és realment el mercat de l’art o la pràctica artística en general. De totes maneres, també hi ha una cosa que hem de tenir en compte, que no totes les estudiants d’art han de fer una pràctica artística creativa relacionada amb el món de la creació tradicional o específica, el que treballa específicament en investigació o el que treballa en galeria o el que treballa, sobretot, en investigació de l’art.

Jo crec que els estudis i els ensenyaments artístics haurien d’estar més organitzats cap a la formació humanística que una tan específica. Perquè, a vegades, aquesta especificitat genera massa frustracions. En realitat, abans existia el somni vocacional de l’artista. Jo tinc una petita anècdota: quan als anys 90 preguntava els meus estudiants perquè s’havien apuntat a una escola d’art, que era l’època d’en Barceló i companyia, molts em deien: m’he apuntat a una escola d’art, a uns estudis d’art, perquè vull ser famós i tenir molts diners.

Això no era una cosa habitual, en èpoques passades. Però a partir d’aquell moment vaig deixar de fer l’enquesta de principi de curs, perquè em deprimia bastant. Però diguem que la qüestió vocacional no és generalitzada; molta gent arribar a les escoles d’art per molts motius. En molts casos perquè no els agrada estudiar.

En la Llotja, específicament, parlant de l’espai vocacional, es veia d’una manera molt específica en alguns alumnes, però la majoria de la gent venia perquè acabaven de sortir d’altres llocs. Per tant, el tema vocacional era una mica menor. La Llotja no sé si donava o dona les eines per a desenvolupar trets vocacionals… hi ha casos en el que jo crec que si hi havia algú del professorat, i jo ho he intentat fer, sincerament, es va ser un objectiu en el meu treball docent: acompanyar algunes persones en concret, intentar acompanyar a totes, però a algunes persones en concret, i donar-les eines i propiciar-les camins. En alguns casos, jo crec que jo vaig aconseguir, quan en trobem exalumnes, la veritat, a vegades tinc una sensació que la meva feina no ha estat en va. Si no que a vegades inclús és molt emocionant com puc veure gent que ha fet un camí en aquest sentit, malgrat tot, insisteixo, la institució on jo estava no ens ajudava en absoluta.

NA